Carreras i Candi 80, Barcelona

FUNDACIÓ JORDI SIERRA I FABRA

A l’octubre de 2004, quan va néixer la Fundació Jordi Sierra i Fabra a Barcelona (a més de la seva germana bessona, la Fundació Taller de Lletres Jordi Sierra i Fabra a Medellín, Colòmbia), vaig escriure una carta fundacional, a manera de presentació, que segueix sent vigent tants anys després. i és així, perquè l’esperit amb el qual vaig impulsar tots dos projectes és el mateix i s’ha mantingut amb la mateixa força, ampliat ara amb les moltes persones que formem tots dos equips de treball. En 2004, érem sol dues persones a Barcelona i tres a Medellín. Des de llavors, dos grans premis han reconegut la nostra labor, local i internacionalment. El primer va ser en 2010, el Premi Ibby-Asahi de Promoció de la Lectura, el més important del món en la matèria i que concedeix cada dos anys el màxim organisme dels llibres infantils i juvenils, el IBBY (International Board on Books for Young People). El segon, ha estat la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona en 2015. Per a una entitat cultural tan jove, tots dos reconeixements han sigut la prova palpable que anàvem pel bon camí, donant forma a allò en el que crèiem i creiem: que llegir salva vida i escriure li dóna un sentit.

Aquella carta fundacional, serveix avui de presentació tant com va ser-ho al 2004. És per això que, simplement, la transcriuré aquí per saludar el naixement d’aquesta web, una nova porta oberta al nostre futur.

Jordi Sierra i Fabra, octubre de 2015

 

Presentació de la Fundació Jordi Serra i Fabra (Espanya) i la Fundació Taller de Lletres Jordi Serra i Fabra per a Llatinoamèrica (Colòmbia). Durant anys, la meva casa ha estat oberta a tot noi o noia que volgués veure’m, explicar-me les seves coses o entrevistar-me per a un treball escolar, i el mateix per a joves periodistes, estudiants o llicenciats amb interès per la meva obra. De nen vaig saber el que era la solitud, i el pitjor, que ningú cregués en mi. Per això, quan vaig començar a publicar novel·les, em vaig jurar que mai donaria l’esquena a ningú i ho he complert sempre. Coneixedors d’aquesta predisposició, fa també molts anys van començar a arribar-me novel·les i relats procedents de joves de tota Espanya i encara que trigués sis mesos per culpa del treball o els viatges, jo llegia sempre aquestes obres i responia als candidats a escriptor. El volum va arribar a ser tal, que vaig escriure una novel·la, “Ràbia” (Edicions SM en castellà, Cruïlla en català), condensant aquestes experiències. Des de llavors em va bastar amb dir-los que la llegissin, perquè allà estava tot el que pogués dir-los jo. No obstant això, comprenia que per a molts això no era suficient. I en cadascun d’ells o d’elles em veia a mi mateix a la seva edat.

De nen era tartamut. Als vuit anys vaig travessar una porta de vidre i em vaig deixar pel camí gairebé un braç, el nas, i moltes cicatrius corporals. A l’hospital, embenat, sense poder llegir, que era la meva passió, vaig començar a escriure i vaig descobrir que escrivint no quequejava. Va ser una revelació i vaig decidir ser escriptor. Aquí va començar el calvari. El meu pare no em deixava fer-ho, m’ho prohibia, deia que “això no donava per menjar” i que “em moriria de gana”. I per acabar-ho d’arreglar, a l’escola, a més de maltractat per la meva quequesa, em posaven zeros en llengua i literatura per culpa de la meva desbordant fantasia. Vaig resistir, vaig escriure una novel·la de 500 pàgines amb 12 anys i quan la vaig acabar jo tenia molt clar que seria escriptor, i tant em donava ser ric o pobre, famós o no. Escriure és una mica més que això. La meva adolescència va ser doncs traumàtica en aquest sentit. I per estrany que sembli, en aquests anys, i avui mateix, les coses no han canviat molt per als adolescents, al contrari, en un temps tan materialista com aquest, la solitud de l’escriptor adolescent és pitjor.

Constantment em diuen “el meu pare no em deixa escriure”, o “el meu pare em diu que estudiï alguna cosa que doni diners”, o “el meu pare diu que puc escriure com a hobby, però que els diners es guanyan amb alguna cosa que tingui sortida”. Em pregunto, no hi ha cap pare que li digui al seu fill o filla, simplement, que tracti de ser feliç? Jo sempre he defensat que els somnis cal lluitar-los, que és millor guanyar un euro a gust que dos de mala gana, que a la vida la llibertat és essencial, tant com estar bé amb un mateix, i que a la llarga, el que fa el que li agrada arriba a guanyar fins i tot més.

L’esperit de la Fundació Jordi Sierra i Fabra va néixer fa anys amb tota aquesta història. D’una banda és normal que un escriptor vulgui assegurar-se que els seus arxius no es perdin en morir, i que el mateix que ara els estudiosos vénen a casa meva a investigar com treballo o com vaig fer les meves novel·les, ho puguin fer en el futur igualment. Però per l’altre, la meva idea era crear un centre d’estudis, biblioteca infantil i juvenil, local de conferències, escola i dormitoris per a futurs becats. Un projecte possiblement enorme i superior a les meves forces, però que és l’objectiu final de la Fundació. Naturalment és privada i està finançada exclusivament per mi. Però sempre cal confiar. La vida és lluita. El meu lema segueix sent “Tot és possible (si tu ho vols)”.

La Fundació Jordi Sierra i Fabra neix a Espanya amb un primer objectiu: ajudar a joves escriptors. Com? De moment amb un primer pas que ja està en marxa, la creació d’un premi literari per a menors de 18 anys atorgat amb el suport de la Fundació Santa María. A més d’una dotació econòmica, el més important serà que l’obra guanyadora la publicarà Edicions SM i el lliurament tindrà lloc anualment la nit dels premis de la Fundació Santa María, quan es fallen el Vaixell de Vapor, el Gran Angular i el d’Il·lustració. Millor, impossible. Aquest premi literari donarà sortida a molts somnis infantils i juvenils. Una vegada consolidat, el futur serà tan immens com vulguem que sigui dins de les nostres limitacions. Però hagués estat injust, per la meva banda, pensar només en Espanya a l’hora de donar forma al meu somni. És tal l’energia, l’amor, la força i l’amistat que he rebut de Llatinoamèrica en els meus 5constants viatges a l’altre costat de l’Atlántico, que la vocació de la Fundació es va fer ràpidament doble. He donat xerrades meravelloses en molts països, he estat convidat a fires i congressos, tinc editors a Equador, Xile, Colòmbia, Mèxic, etc. Donar obres inèdites per ser publicades en aquests països ja era un regal personal i una forma de mostrar el meu afecte cap a ells, però crear allí un mirall de la pròpia Fundació espanyola ha estat, per descomptat, una mica més. Amb aquest esperit he creat a Medellín, Colòmbia, la Fundació Taller de Lletres Jordi Sierra i Fabra per a Llatinoamèrica. Ambdues fundacions actuaran de forma independent, amb autonomia pròpia. És més, la de Medellín, que va iniciar les seves activitats al gener, té ja objectius molt més amplis i assentats gràcies a l’equip de treball que la dirigeix, format per professionals reconeguts del món cultural colombià. Els objectius són donar seminaris, conferències, formar professorat, bibliotecaris… és a dir, quant estigui relacionat amb la literatura i, especialment, amb la infantil i juvenil, amb especial èmfasi també en l’ajuda a les futures generacions de joves escriptors.

Tot projecte personal, tota iniciativa, i més quan parlem d’aquest món màgic en el qual ens movem tots, que és el dels llibres, neix amb il·lusió, energia i una enorme dosi d’esperança. En el poc temps que ha trigat aquesta notícia a expandir-se, puc assegurar que els suports han estat molts, sobretot dels propis companys d’aquest gremi de plumíferos que, per sort, no estem subjectes als egoismes, les picabaralles o les enveges del món de la narrativa adulta, tan inflat d’egos i sobrat de melics autocomplaents.  Treballem per a un mateix objectiu, cadascú com pot o sap: aconseguir que els joves llegeixin i, en aquest cas, que també escriguin.

La Fundació Jordi Sierra i Fabra també és vostra.